Els dinars mensuals del Casal Catalanotxec arriben a quaranta.
Els dinars del club*samfaina (40)
Hem arribat a organitzar el quarantè dinar entre residents catalans a Txèquia, que vol dir sobretot Praga. Per exemple, què passa si es troben un joveníssim enginyer català que acaba d’arribar al país i un empleat de banca que, per família, ha triat jubilar-se al país?
L’entrant del dinar de juny és salmorejo amb coses: tonyina, sardina, anxova, olives kalamata, olives verdes amb condiment «provençal», mongetes bullides, cors de carxofa, cebetes i cogombrets en vinagre, pebrot rostit, ou bullit trinxat amb càpera, prosciutto (sí, ja: no és pernil). El salmorejo, per si a algú li cal saber-ho, és un genial invent andalús que consisteix només en tomàquet pelat, sal, oli verge d’oliva, all, una llesca de pa, una mica d’aigua (el vinagre blanc el considerem opcional), tot trinxat i deixat a la nevera una hora. A partir d’aquí plat fondo i que cadascú es triï el que vulgui i es faci la sopa de tomàquet freda al seu gust.

Tornant als comensals, el que passa és que l’enginyer coneix una ampliació de la perspectiva: un professional jove, molt a l’inici de la seva carrera, que en rigor no sap on el durà, no té per què preocupar-se de comprar un lloc on viure a prop d’on va néixer, no té per què lligar-se a un lloc i endeutar-se, es pot alliberar d’aquesta obsessió ancestral. Després cadascú farà el que voldrà, només faltaria, però perquè Catalunya surti del català, i no solament el català surti de Catalunya, convé conversar amb gent d’altres edats, oficis i llocs de naixement, i on millor que al voltant d’una bona taula? (Sí, és una pregunta retòrica).
El casal catalanotxec s’ocupa de crear aquests espais de trobada. L’altre dia, per exemple, es reunia gent amb canalla petita i, mentre rostien salsitxes i es feien batalles de pistoles d’aigua, els més experimentats aconsellaven els nous com trobar pediatra, entre altres qüestions.

De segon, arròs negre, amb les bestioles comprades al David Lédl, i els musclos a Blue Fjord. Comprovar com es fa allioli instantani també és una cosa que es pot aprendre en aquests dinars, perquè la comunicació entre la cuina i el saló és contínua, l’ambient és relaxat, casolà. Els vins eren blancs txecs secs, i de postre una mica de cireres, gelat de stracciatella, neules.
Els cabalers ja no van a la capital: ara tenen tot el món
Que hi ha més catalans a França que a Vic no us ho explicaran a TV3 ni ho llegireu al diari Ara o La Vanguardia. La fuga de cervells que pateix Catalunya no és res que la mediocritat provinciana de l’estament polític i mediàtic català sembli disposat no ja a tractar, sinó a admetre.
A Txèquia també rebem part de l’èxode de joves, que sovint són altament qualificats. Vist amb perspectiva històrica, és el fenomen del cabaler (el fill menor que l’hereu, el que no heretarà) que ja no va a la capital, perquè ja no hi ha oportunitats, ja està tot ocupat: ara, les oportunitats són a Europa i al món.
Hi ha molta més conversa i molts més aspectes que seria massa prolix recollir aquí, i que són del tot inesperats i imprevisibles. Per exemple, el cuiner li ha demostrat a una comensal, una enginyera de país extracomunitari, com es corda l’espardenya, i li ha dit que de tota manera té tutorials al You Tube (perquè tot és al You Tube).
Fes-te del Casal i participa
Si la vida t’ha portat a Praga/Txèquia considera fer-te del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina, que és la seva secció gastroesnob, o gastroconscient, o gastrosensible.
Els dinars són l’últim dissabte de mes. Els primers nou entren (el desè és el cuiner organitzador, que posa la cuina i el pis). La llista es tanca dimecres abans. No es porta res, només una suma fixa, que allibera de tot compromís de reciprocar. Tot conversant pots ajudar a parar taular, fer amanida, obrir pots i posar el contingut en platets, aprendre a fer allioli, depèn de les necessitats.
A la gent que viviu a l’estranger, us animem molt a copiar el model: cuinar a casa fent un fons comú, i deixant fer a algú que sàpiga mínimament el que es fa a la cuina (o sigui que li agradi), i ajudant en les tasques.
«Cuina! O barbàrie», diu Maria Nicolau, un referent d’això que fem. El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant, diem nosaltres. I també: es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.
_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de juny.
Comentaris (0)
Encara no hi ha comentaris publicats.